Els sots feréstecs és la primera novel·la rural modernista. Escrita per Raimon Casellas, tracta sobre un capellà (Mossèn Llàtzer) exiliat a Montmany que intentarà canviar una societat feréstega, sense sentiments, com si estigués “morta”.
PERSONATGES
1.Mossèn Llàtzer
Capellà exiliat, representa un personatge solitari i idealista. SIMBOLITZA EL BÉ.
D’aquest home de certa edat, ens sorprèn el nom. Aquest nom no és gratuït, de fet, en literatura no hi ha res de gratuït, tot obeeix a una finalitat. En aquest cas, el nom té reminiscències bíbliques. El Llàtzer que apareix en el Nou Testament és un ressucitat, un mort entre els vius. Això vol dir que mossèn Llàtzer és l’únic viu entre els morts. La gent se’l mirarà de recel, ja que no és un dels seus. És diferent.
Sigui com sigui, mossèn Llàtzer és un capellà que arriba als sots. Venia pel camí de ca'n Oliveres, després per l'Uià, trist (Mossèn Llàtzer, com a home, reacciona amb el plor davant de la visió de la mort), perquè el lloc que li havia assignat Déu, s'enfonsava en la soledat de les boscúries: els arbres centenaris, el misteri ombrívol de les pinedes, les quatre cases que veia al voltant...El capellà, amb inri, deïa: "...què hermòs es tot això, en mig de la seva mateixa feresa!" referint-se a la Cinglera de Bertí. Aquesta cita mostra la fascinació per la natura.
Venia acompanyat per dos iaios (Josep i Mariagna), que en tot moment li faren costat i el servirien. Es deixaran la pell per al seu senyor.
El rector va començar a veure gent... i pensava entre sí que eren aspres i bonyaguts, després de com el saludaven. Aleshores, va pensar el capellà que hauria d’endolçar-los una mica. És quan sap que ha de fer alguna cosa: transformar-los, fer-los canviar.
Va anar a veure la rectoria i l'església. Mossèn Llàtzer no es creia el que veia: tot el que simbolitza Déu, tot el que simbolitza la religió està fet un desastre. L'església i la rectoria estaven en runes, quasi no es podia caminar perquè topaven amb la farda. Mossèn Llatzer sent una gran decepció, se sent decebut.
L'església era fosca,negra, espessa, els sants i les escultures tenien un aspecte sepulcrat.
“...que venia a torbar el silenci de les coses mortes i els indrets adormits”.
La pols i la humitat ho recobria tot. Aquí torna a aparèixer l’idea de la mort: “ ...allò venia a ser com una mena de sepultura on anava a enterrar els dies de sa vellesa...”, recurrent al llarg de la novel·la.
Al pobre capellà no li quedava més remei que tirar endavant i això va fer. Els iaios van ajudar-li a congregar la missa els diumenges. La nit abans, però mossèn Llàtzer va tenir un somni: havia somiat que l'enterraven viu dins d'un gran sot.
Aquest somni és un element premonitori, és a dir, avança esdeveniments, coses que més endavant succeiran.. El somni és un recurs utilitzat pels modernistes: la Mila de “Solitud” també somia a l’inici de l’obra. En el somni es veu enterrat en vida, envoltat de muntanyes que són altes parets del nínxol. El somni s’acomplirà, com en el cas de “Solitud”, el pobre capellà serà enterrat viu i assistirà al seu propi enterrament. El somni de la Mila , de ser violada, també esdevindrà realitat.
Estava nerviós perquè mai havia parlat amb aquest tipus de gent, gent trista, que semblava que fos morta, que vivia en caus enmig de les muntanyes.
La gent de la contada són “mig cadàvers i mig vius”. El que l’envolta és un cementiri immens de fosca i solitud. La gent es revifa lleugerament de dia i amb la nit, tornen al “regne de la mort”.
El capellà va intentar en la seva primera missa a Montmany fer veure als bosquerols l'estat de l'església, si ells volen que la casa del Senyor estigui així, feta pols, però ningú deia res. Mossèn Llàtzer encara tenia esperances que algú obrís la boca i contestés per dignitat. Però ningú s'atrevia a dir un mot, no mostraven voluntat ni en volien tenir.
Mossèn Llatzer se n’adona que té un problema: com comunicar-se amb aquesta gent. “...ànimes obscures sense poder obrir ... i els ulls als resplandors de la vida”.
El mossèn es comença a impacientar i a pregar a Déu demanant-li per què l’hi ha enviat a aquest lloc, amb aquesta gent.
Mossèn també fa precs a Jesús quan ha d’ésser pres per crucificar-lo. Es visualitza la idea del som-mort. Tot és mort: els sants, les imatges també. S’utilitza un concepte en aquest cas: “mortalla”.
Mossèn Llàtzer viu un veritable Via Crucis, camí de la creu.
És un camí dolorós en el que Jesús primer condemnat a mort, porta la creu al coll, cau, és despullat, crucificat, davallat de la creu i sepultat.
Un veritable Via Crucis es diu quan algú pateix grans dificultats, i de fet aquest element es pot aplicar a mossèn Llàtzer.
PRIMER INTENT PER CANVIAR LA SOCIETAT
Mossèn Llatzer comença a canviar la situació.
Després de cinc mesos, temps que van durar les obres, per fi l'església estava adobada, tots els indrets resseguits. Aquell herbei tan espès que privava de donar un pas entre l'església i la rectoria, ja jeia a feixos estimbats al fons de les torrenteres, deixant lliure els camins; Aquells trossos de les parets que queien i feien nosa, ja tornaven a estar col·locats a dalt dels murs, sostenint l'empenta de les voltes; els sants en comptes d'esser morts, semblaven vius; es va adobar la bandada del porxo... Entre el capellà i els iaios, ho varen fer possible. Ara només els hi faltava netejar la pols i ordenar-ho tot.
Va arribar el primer dia de missa després de les obres i mossèn Llàtzer va tocar les campanes una i altra vegada amb força, pensant que el iaio ho faria sense ànima. Com que era la primera vegada que sonaven les campanes després de tant de temps, havien de donar un missatge, un missatge que fes arribar a aquella colla de gent l'inici de la resurrecció: la casa de Déu s’ha recuperat.
Els bosquerols de mica en mica, i preguntant-se entre ells si el que escoltaven eren les campanes, van anar acudint al lloc on era l'església, i els bosquerols o feligresos, tan malpensats es creien humiliats i escarnits, criticant les reformes que el rector havia fet a l'església, i dient que tenia un pacte amb el dimoni.
Al pobre Llàtzer, després d'escoltar aquestes paraules se li van anar les esperances de que la gent li agrairia el treball aconseguit, o que almenys estarien feliços per tornar a tenir l'església ben cuidada.Havia somiat que eren fantasmes tristos que caminaven d'esma a l'ombra de les boscúries, incapaços de fer el bé i el mal.. Aleshores, mossèn Llàtzer va saludar els bosqueros de manera molt severa i decepcionat. El rebuig de la gent als esforços del capellà és sinònim d'un fracàs en l'intent de canviar la societat.
Però aquest no seria l'únic intent per transformar la societat...
2.RODA-SOQUES
La “Rodassocas”, tal i com apareix grafiat a l’obra original, és una meuca, una barjaula. No té casa –d’aquí el nom, terme usat per a designar aquelles persones que no tenen un lloc fix de residència, que van d’un cantó a l’altre i que no han plantat arrel enlloc – ni un nom que la individualitzi, sí però uns trets prou singulars: “...cabells rojos com l’aram, amb aquelles carnasses blanques com el mató, amb aquella pell lentiosa com espurnada de boll daurat”.
Durant el modernisme, trobem dues tipologies femenines: la bagassa, normalment exhuberant, de llarga cabellera rossa o pèl-roja, amb pell blanquinosa. La dona associada al Mal. Un bon exponent el trobem en Josafat, novel·la en la que apareix la Fineta , prototipus de prostituta i la dona pura, angelical.
“Les altres dones tan lletges i tan seques que la Roda-soques al seu costat semblava un sol”. Aquesta dona presenta un tret definitori: la seva bellesa física que contrasta amb la resta de dones, fosques i ombrívoles com les mateixes fondalades.
Amb la Roda-soques s’inicia “una tempesta”: la mala dona a l’ermita i la negativa de parlar amb el capellà.
Per a mossèn Llàtzer tenir a una prostituta, una mala pècora, una perdició de les ànimes al costat de l'església era vergonyós. Però no li quedava més remei que ser fort, tenir coratge, fermesa per a lluitar contra el domini, la nissaga i aterrar-la amb l'amenaça de les penes que no s'acaben mai més. El fet era vèncer el domini de les luxúries que s'havia ficat al cos dels feligresos o bosquerols.
Altres prostitutes que hi ha en obres d’aquesta época són: Fineta, Pepona i la Mila de Solitud, tractada així per l’ànima.
Els bosquerols reaccionaven com animals que se senten atrets per l’olor de la dona. N’han sentit a parlar tant d’ella que només volien anar a veure-la i “ se posaven a l’aguait entre els pins o matolls”: la fascinació de l’ésser humà pel Mal.
Queden subjugats per la mala fembra: “De dia, en la solitut de les ombrívoles boscúries, joves i vells no rumiaven altra cosa...De nit, els homes se revolcaven pel jaç somiant amb aquella dona”.
Mossèn Llàtzer volia que els bosquerols se'n penedissin dels seus actes, però ells li deien que no havien fet res de dolent, que no havien matat a ningú, que no havien pecat...Llavors el capellà no va tenir més remei que recórrer a les amenaçes. A la següent missa, els bosquerols no podien mirar a la cara al capellà, i es temien que els donessin el sermó pel que havien fet: anar darrera del dimoni, anar en contra de Déu.
Peró de sobte, la prostituta va entrar a l'església i la gent es va quedar bocabadada, sense saber que dir i, al mateix temps, se n'alegraven de que hi sigués, ja que significava l'instant de deslliurament. Per un moment, semblava que la Roda-soques desafiava al capellà, que després de preguntar-li si era la bagassa, el pecat mortal, la va expulsar de l'església. Mentre ella mirava tota la gent i s’ananava, reia.
L’entrada triomfal del a prostituta, desafiant, dins l’església, és alhora un fet sacríleg: una dona impura taca un lloc sagrat com l’ermita.
Mossèn Llatzer veu la dicotomia: la parròquia és el domini del Bé. Puiggraciós, és el domini del diable (Mal). Domini del diable perquè serà on s’aixoplugarà la Roda-soques i on, el mateix ermità a més de tenir cura desants i verges, protegeix i apeixa la bagassa. Puiggraciós, l’indret més proper al cel, la terra alta, s’omple del tuf de mal.
Definitivament, el mal es troba arreu.
A la següent misa no hi acudia ningú, després de tocar les campanes. Pasaven les hores i no arrivaba ningú. A mossèn Llàtzer la tristesa d'aquella visió se li fivaca dintre del 'ànima. S'havia donat compte que estava sol, ofegat en la negror.
La realitat era que els feligresos preferien anar al cim de Puiggraciós, a veure a la prostituta i, les dones d'aquests, ordenades pels homes, van obligar-les a no anar a la misa del capellà Llàtzer, sinó a una altra, com per exemple a Sant Segimon, a Bertí, a l'Ametlla, al Figaró, però no a la parròquia. Els homes anaven amunt amunt cap a Puiggraciós.
Davant de l'altar, al capellà se li aparentava el mal esperit, encarnat en la bagassa. Allí es destacava la prostituta com sumergida en un triomf. També va veure als ermitans, que servien per les taules de l'hostal menjar i beguda per als bosquerols. Venien a ser com capellans de l'infern que feian arribar fins al dimoni el pecat mortal. Mossen Llàtzer estava que es volia morir.
Es reflexa, doncs, el sentiment de derrota per part del Bé, Mossèn Llàtzer, que és vençut per la prostituta, que s'ha emportat a la gent a pecar, a la mateixa vegada que torna a fallar en l'intent de transformar la societat, ja que els feligresos no torçen al cap i donen de costat al capellà, abandonant l'església, la misa i els sagraments.
Per si el capellà no tenia prou, després de que els feligresos li donin l'esquena i se'n vagin amb la prostituta, un dia la natura li juga una mala passada: la tempesta que va caure va provocar que tot el que tant li havia costat aconseguir se'n vagi a norris. L'església, la rectoria, el jardí, tot ha quedat fet miques. Fins i tot la gent dels sots creia que era el final de la vida, que era l'últim moment en que viurien, veient com caia la pluja a bots i barrals.
Els primers que es van donar compte de l'estat de pena de l'església van ser els iaios, que no sabien com respondria el capellà. Les crostes de floridura pels vestits de sants i santes, cortinatges de teranyines per coronises i ninxox dels altars, una catifa de fang estesa a terra, brossa i runa pertot arreu, les gotes que queien damunt dels caps....Era un autèntica desolació per el capellà, sobretot, i els iaios quan ho van veure. Mossèn no volia que Déu li castigués més...
L'ESTAT DE CATALÈPSIA
Un jove va comunicar al capellà i als iaios que una vella està a punt de morir i es troba al Lledonell, que necessitava ajuda.
A mossèn Llàtzer li va quedar una esperança de que algú confiés en ell i va anar pujant amunt cap a la casa de la vella, però després de picar un munt de vegades a la porta, els hi va obrir un home i els va comunicar que no hi havia cap vella moribunda. Per tant l'havien enganyat. Mossèn no es podia creure el que li estava passant. Pel seu cap hi havia un pensament de burla per part dels bosquerols i de les rialles de la prostituta quan arribés de tornada. El capellà només volia córrer i córrer cap avall, però va caure i va quedar en estat catalèptic.
La catalèpsia és un estat biològic en el qual una persona està immòbil, en un estat aparentment de mort i sense signes vitals, quan en realitat, es troba en un estat conscient: pot escoltar i veure a la perfecció el que succeix al seu voltant. És una malaltia molt greu, per la raó que la persona que aparenta estar morta i no és així pot ser enterrada viva.
Dit això, el capellà sentia anguniat com aquelles mirades tafaneres es passejaven amunt i avall del seu cos, amb la curiositat sinistra que fan venir les coses de la tomba. A punt de ser enterrat mossèn Llàtzer encara viu, va passar pel davant d'ell la Roda-soques i el va mirar amb cara fastigosa, i els bosquerols, també presents, preguntant-se que faran, van anar darrere d'ella, com afanyosos de perpetuar pels sots ombrívols la passa de luxúria i dolor.
És un personatge misteríós, intemporal, de llegenda, gairebé per a fer por, que viu sota un cau i es dedica a buscar tòfones. La tòfona és un bolet del gènere Tuber, de l’ordre de les pezizals, amb fructificacions amb aspecte de tubercle, que madura sota terra, amb algunes espècies molt apreciades com a condiment. Un fragment del llibre que representa aquest fet és: "..que jeien les remaleïdes ben acotxades sota terra" al primer capítol, titulat "L`Aleix deles tòfones". Cavava per aconseguir-les i, una vegada les netejava, s'assegurava que no el veia ningú i les guardava dins del sarró.
Aixó és un secret. A l’actualitat, aquesta pràctica està encara estesa.
La gent que l'envolta (pastors, llenyataires, bordegassos...) té enveja. Estaven tot el dia pensant en ell, comptant els seus passos, on era, que feia, quants diners tenia, on s’amagava... La gent dels sots mostra “tèrbols propòsits de robo i de mort”.
Tant era aíxi que quan va desaparèixer els habitants dels sots van anar a buscar-lo
(tothom tenia el desig malsà de matar-ho). Primer pel Romaní, on no hi era. Després, tota la colla deia un lloc i una hora on l'havia vist (al bosc de Brera, al Lledonell, a les rourelles de la Rovira i al Bosc Negre), però, finalment, va aparèixer per la banda del Serrat. Aquesta gent, cobdiciosa, es va veure envoltada de ràbia quan l'Aleix, intel·ligent, va demanar caritat.
Segons diu la llegenda, aquest personatge va morir i va ser enterrat un cop, però havia aconseguit ressucitar perquè tenia contacte amb un altre món: el dimoni.
La novel·la s’inicia amb l’explicació d’aquest personatge que ens apropa al món subterrani, i que d’alguna forma ens aglutina trets essencials de la gent del sots.
4.ELS PAGESOS O BOSQUEROLS O FELIGRESOS
Eren gent xaruga quasi tots, carregats de nafres i de xacres, com ròsses per anar al canyet. Així es veia l'avi Pugna traginant un goll (tumefacció de la glàndula tiroide que origina una prominència a la cara anterior del coll) tan gros que li abraçava tot el coll, des del clatell a la sotabarba. També hi era el Pere Mestre, amb una cama curta que el feia ranquejar tot fent ganyotes. Després venia el cosme de la Rovira , d'un color de cara tot trencat, alt i prim com un pollancre. El cego de l'Uià seia a la porta de la rectoria, al costat del Bepus, el masover, que no deixava el vell ni a sol ni a ombra, quan no se'l vigilava la mestressa.
Amb tot i haver-hi per allí aplegada tanta gent, surava arreu una llei de quietud estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moure's en el silenci, sense dir res, ni respirar. Es una societat trista que havia passat pels sots durant segles i amb la que es topa mossèn Llàtzer.
Aquests pagesos, igual que en la resta de la narrativa modernista, representen l’ésser adormit, sense voluntat. En el cas dels sots feréstecs, són éssers morts.
Éssers grotescs, plens de bonys, malalties i un retaule de l’horror. Marginats que fan una terrible sensació només de veure’ls.
Són gent que ni té ni mostra sentiments. La visió del capellà, amb el rostre ple de dolçor “no van causar pena ni glòria als espessos bosqueros”.
Aquesta massa de gentes confon amb els avantpassats ja morts. “ A sota terra hi jeien, en la pau de la mort, les generacions passades. Damunt, s'obre el fossar, s’hi escamparen les generacions del dia, gairebé tan mortes i dormilegues com la de sota...”
REFERÈNCIES D'EN CASELLES DELS PERSONATGES
Mossèn Llàtzer pateix un conflicte amb els feligresos. mossèn Parellada, rector de Sant Pau de Montmany entre el 1791 i el 1814, ja tingué problemes per cobrar els del mes dels feligresos, podria ser l'inici del conflicte, que continua amb mossèn Darrer, rector des del 1825, que dugué als súbdits als tribunals eclesiàstics per aquest mateix motiu, que junt amb que feia servir la parròquia de paller, va agreujar el conflicte.
Aquest va acabar en dos assalts a la rectoria contra el capellà, que va salvar la vida saltant del segon pis, deixant abandonada la parròquia.
Mossèn Lladó és nomenat rector de Sant Pau al 1853 i es troba la parròquia enrunada i en no poder recórrer a l'ajut dels feligresos va haver de fer, pel seu compte, les reformes, situació que es descriu, també, a la novel.la.
Al 1869 va obtenir el permís per absentar-se, deixant la parròquia en una situació caòtica que el va perseguir, amb contínues justificacions, fins la seva mort al 1887.
Víctor Faura, oficialde Marina i que junt amb el seu germà Valentí s'havia criat a la rectoria amb mossèn Lladó, va afirmar, en una carta a Casellas, que mossèn Llàtzer encaixa perfectament amb mossèn Lladó i reconeix l'Aleix de les Tòfones, que va ser el primer mosso de mossèn Lladó i que va anar a can Romaní quan en Josep i la Mariagna , a qui també els reconeix, la deixaren per ser els criats de Lladó.
En quan als personatges, Casellas otorga a mossèn Llàtzer un passat intel·lectual i conflictiu que mossèn Lladó no té. Els conflictes de mossèn Llàtzer podrien ser la síntesi dels que tingueres mossèn Salvador Bové a qui s'acusa d'heretge per voler reviure un savi d'altres sigles i a qui Francesc Clascar va acusar de "progressista retrassat"; i de mossèn Jacint Verdaguer, que representava l'artista ingenu i rebel que es veia perseguit per la jerarquia eclesiàstica, conflictes que Casellas va viure de prop, ja que també havia estat seminarista. Aquests conflictes els ajunta amb els que va viure amb mossèn Lladó a Montmany.
LLOCS
1. CA’N OLIVERES
Té un gran lledoner al davant de la casa. Un lledoner és un arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, d’escorça grisenca, branques primes i flexibles, fulles amplament lanceolades, asimètriques a la base, serrades i aspres, flors unisexuals molt poc vistents i fruit drupaci, el lledó, cultivat i sovint subespontani. També té jardins esglaonats, fonts, basses artificals i figures mitològiques com ara el rei Neptú.
La casa era possessió d'una família de La Garriga , que havia estat comprada abans de la guerra, que encara tenia els mobles i l'interior de l' època... però que no la deixen veure. Encara els propietaris hi sojornen.
Era el lloc de sojorn de’n Caselles.
Ullar vol dir mirar. Des de l’Ullar s’albiren totsels sots. Es pronuncia [uià] segons la transcripció fonètica, mostrant un fenomen propi de la zona d’Osona: elieisme.
L'Ullar és una finca situada al paratge de Montmany, just a l'inici de la carretera BV-1489. A l'interior de la finca trobem gran part de l'espai natural d'interès.
A la propietat del'Ullar trobem prats de pastura i bosquets mixtos amb caducifolis com els oms ,els roures, les serveres i els avellaners.
Els terrenys de la finca estan clarament sobrepasturats per un ramat de cavalls i un altre de cabres. Aquests ramats no passen cap moment de l'any estabulats, ni canvien de zona de pastura i ni tan sols reben cap suport alimentari. El resultat és que tant els prats de pastura com els boscos no tenen cap període de descans, amb el conseqüent empobriment continuat, la nitrificació del sòl per l'acúmulament d'excrements i la compactació excessiva ocasionada pel trepig permanent.
La finca de l'Ullar està situada en una zona argilosa amb diversos punts d'aigua i amb la capçalera del torrent de Maries. La presència constant del bestiar suposa un risc de contaminació de l'aqüífer, sobretot tenint present el nivell molt baix del cabal d'aquest curs d'aigua. Recordem també que al mig d'aquesta finca hi ha la font de l'Estalviada, una de les de més tradició del municipi.
L'Ullar es troba en un dels paratges amb més potencialitats turístiques i educatives del municipi de Figaró-Montmany. Actualment és un punt important de l'itinerari geològic seguit per nombrosos grups de secundària i universitat. Justament dalt del punt on aflora una veta de guix, estudiada per la majoria de grups que fan aquest recorregut geològic, es pot trobar una caravana i una excavadora abandonada al mig d'un prat.
3.SANT PAU DE MONTMANY
Montmany deriva del mot “MONT”, que significa muntanya o punt elevat i l’adjectiu “MAGNUS”, gran.
Antiga parròquia rural del municipi de Figaró-Montmany. Se n'intueix l'existència en un document de l'any 966, on els marmessors del comte Mir de Barcelona adjudicaven a la Seu de Barcelona l'església de Sant Esteve de la Garriga i totes les que hi estaven subjectes. Es creu que una d'aquestes esglésies era la de Montmany.
La primera referència explícita no la trobem fins a l'any 1139, quan el bisbe de Barcelona, Arnau Armengol, concedeix al monestir de Santa Maria de l'Estany l'església de Sant Esteve de la Garriga , amb els seus delmes i primícies, i amb les esglésies sufragànies que té: l'església que se'n diu de Sant Pere de Vallcàrquera i l'església de Sant Cristòfol de Monteugues i l'església de Sant Pau de Montmany, com diu textualment el document.
A començaments del segle XV ja hi ha documentació que parla del culte litúrgic a la Mare de Déu de Puig-Graciós, que a finals del segle XVI ja es va passar al retaule de l'Altar Major.
El temple que ha arribat als nostres dies va ser construït entre els anys 1600 i 1606 en estil gòtic tardà. Té planta de creu llatina d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb absis poligonal, que junt amb les dues capelles del creuer estan cobertes amb voltes de nervis. Mesura 11'28 metres de llarg per 5'10 d'amplada, mentre que els braços laterals ténen una longitud de 3'20 metres i una amplada de 3. L 'alçada aproximada de la nau és de 6'5 metres . Els arcs i els pilastres de les capelles laterals, així com els marc de la portalada, que és coronada per un frontó amb tríglifs i mètopes, són de pedra picada.
A l'any 1910 fou definitivament abandonada al traslladar-se el culte al Santuari de Puig-Graciós. Actualment es troba en estat ruinós, amenaçant l'esfondrament, amb la porta d'accés tapiada i amb una esfereïdora esquerda que parteix la façana en dues parts.
El retaule barroc va quedar destruït segurament després de la guerra civil. El temple va ser profanat i destruit el 1936. Aquest retaule pertanyia a l’any 1737.
4.COLL DE CAN TRIPETA
Que en el llibre també apareix com a “Ripeta”, separa les aigües que a través del riu de Marlés van al Congost de les que van al Tenes a través del sot de Bellobrr. En aquest sot, situades en unes feixes, hi havia les cases de can Pau Boget, can Carbassot i can Coll.
5.PUIGGRACIÓS
Era l'ermita el punt d'aplec dels esbarriats feligresos d'aquells sots, que anaven a missa primera quan n'hi deia.
L'ermita de la novel·la s'ha convertit en un santuari, ben cuidat i ple de vida, regit per monges benedictines.
Es pot veure algunes de les publicacions piatoses que s'hi fan o la gent que hi ha, que els parroquians són gent culta de ciutat.
L'esperó hi és darrere de la torre de senyals del segle XIX, on es pot contemplar un ampli panorama sota la vall, especialment sobre el sector del serrat del Castell.
Sota del serrat del Castell de Montmany hi ha la casa de can Pussa i una mica més a l'esquerra el Romaní. Més avall hi ha pistes de tennis. A l'est hi ha la vall
